Els mateixos de sempre...

Diumenge 6 d’abril de 2014. Desprès de fer una passejada pel pantà de Santa Fe del Montseny, en veure les imatges i arxivar-les, em dono compte que l’any passat, el mateix 6 d’abril ens vam despertar amb una suau nevada, que amb el sol i els núvols ens va enriquir aquell matí. Amb la mateixa bona companyia, varem gaudir d’unes hores increïbles, travessant el Montseny des de Mosqueroles fins Arbúcies. Com “afeccionat” a veure imatges amb que els foto-meteròlegs (que n’hi ha forces) nodreixen els apartats dels meteo-predicadors, vaig pensar que algú hauria recordat la data i el fet, peró desprès de veure dos “episodis”, tot va ser platja i platja, i poca cosa mes, excepte una, que com moltes vegades era de un dels habituals “corresponsals meteo-fotogràfics”, i que presentava una foto doble (novetat) comparativa com diuen ara, feta com quasi sempre des de lluny (a lo millor molt a prop o al costat de casa), i amb la mateixa “creativitat” de sempre, i que potser, com d’altres vegades també la va enviar a mes cadenes de TV... Com allò de que ”l’important es que parlin de tu”.

En fi, es una opinió crítica, totalment personal, i que transcric en el meu blog, peró penso que seria d’agrair a la nostra televisió que tal com va dir en “una” ocasió un dels seus “meteo-presentadors”, comencessin a donar pas a altre gent, gent nova, gent jove, gent amb empenta, amb mes visió creativa que la majoria dels actuals, amb mes “mobilitat”, amb una mica mes de tot, doncs a nivell d’espectadors (i ja no dic de fotògrafs) estem una mica cansats de que els mateixos ens presentin les mateixes coses vistes dels mateixos llocs (i ja no dic si hi afegeixen “cosetes penjades o decoratives” – per Reis o Nadal es sol fer...), i perquè els presentadors ens diguin les mateixes frases...

Renovació please, que no tot està en tenir un plató “estratosfèric”.

PS.- La rematada que m’ha fet decidir a penjar-lo va ser que ahir 21 a la nit, la penúltima fotografia del “meteo-concert” va ser un tros de mona de Pasqua amb quatre núvols al darrera, que en veure-la, crec que fins i tot en Tomàs no va saber que dir...

Per favor corresponsal montsenyenc oriental, renovat, que segur que pots  ;-) 

L'instant decissiu

Henri Cartier-Bresson parlava de l’instant decisiu. Recordo ja fa molts anys, quant començava a barallar-me amb la fotografia, que va ser un dels meus primers mestres i del que vaig procurar impregnar-me de llibres, imatges i exposicions. Encara que solc fer mes fotografia de natura, mai m’he deixat la càmera a casa si faig un tomb per ciutats o pobles. Barcelona tindrà moltes coses, bones i dolentes, peró m’ha enamorat i m’enamora quasi sempre. Hi he fet llargues i solitàries passejades per molts indrets, antics, moderns, monumentals o arquitectònics, sempre amb una càmera o altre a sobre, i en mes d’una ocasió m’ha passat per davant “l’instant decisiu”. Si el busques es possible que no el trobis, peró si tens la màquina a la ma i a punt, algun cop es possible captar-lo... Ahir tarda la vaig portar a la motxilla quasi tres hores. Només la vaig treure 35 minuts a la Plaça de Catalunya per la llum especial que hi havia en aquell moment, ho vaig provar, i aquell va ser el meu moment decisiu... i n’espero molts mes.

Causalitats

El dia 1 de febrer de 2011 volia pujar al Matagalls després de una impressionant nevada. En deixar el cotxe a l’aparcament vaig fer un company de pujada, en Pere Piqué, company i suport de un dia i a qui no he tornat a veure mai mes. La travessa va ser forta, ja que varem invertir 6 hores entre anar i tornar, totes elles amb els grampons posats, i gruixos de entre 30 i 60 cms. En veure la previsió de temps ahir, ens varem proposar de tornar-hi un cop mes amb la Montse, a veure fins on arribava la nevada. Ha estat genial, amb força vent, fred, i molta menys neu, peró en arribar molt aviat, la acostumada “tranquil•litat” dels matiners ens ha acompanyat fins la baixada. I a esperar una propera, que el Matagalls está molt a prop i sempre es deixa estimar.

Se’n va la nit i arriba el dia

Les Illes Medes ens son molt familiars per sota l’aigua, quasi tant com el Montseny. Conegudes també per sobre en haver-hi fet mes d’un treball, però sobretot inconfusibles des de fora, tant si es de la vora com de lluny. Un estrany desig, una espècie de conjunció com la de la Lluna i Venus del dimecres 29, em va portar a sortir a les cinc del matí per ser a L’Estartit a les 6, veure la sortida de la Lluna, i néixer el dia amb una sortida de sol molt freda i poc vistosa. De nou només el soroll del mar, les gavines i la soledat, a l’hora que la pau i la màgia, em van fer companyia durant tota l’estona. Després, un lleuger passeig matinal a dalt de Montgó i les primeres incipients orquídies, unes barlies, la van acabar d’omplir. Son coses que cal fer mes sovint, ja que la darrera vegada que vaig veure una sortida de sol a la platja de L’Estartit, va ser la matinada d’un fred febrer de 2009...

Se’n va el dia i arriba la nit

Una vegada mes el rumb de la meva barca em porta al cap-tard, la foscor i la nit, que moltes vegades suposen mes soledat, mes tranquil•litat o mes pau. Si ho fas sol potser puguis trobar mes aquestes sensacions. Si ho comparteixes amb algú mes, parella o amics, sembla que gaudir-ho amb companyia t’ompli d’una altre manera. Avui encara estic a la recerca de moments i situacions dels meus llocs coneguts, i desconeguts a l’hora, o com diu un bon amic, dels “racons dels meus somnis” (Pere Soler).

El regal de Reis

Tarda del 5 de gener. Escapada controlada a algun racó proper, cercant novament imatges diferents, tot just abans de que els Reis surtin cap els pobles. El cap-tard sembla que només donarà alguna imatge gris i anodina, que després sense mirar-la gaire, esborraré. Vas pujant muntanya amunt, i fins i tot et sembla que el cotxe ja ho fa sol. De cop, veus que el cel comença a agafar color, però ja no seràs a temps d’arribar allà on volies... Et pares, deixes el cotxe mig penjat, t’estires sobre el fang de terra, sense trípode i quasi sense res, i amb molt fred. Improvises unes imatges, deixant que la llum entri sola dins la cámera...i pocs minuts desprès ja s’ha acabat. No era el que volia, però tal volta ha sigut millor, o segurament molt diferent... Un regal, el regal de Reis.

A la recerca de la Calma perduda

Encara no se molt be si es l’edat, si es que hi ha tanta pau i tranquil•litat, o be es que m’estic tornant home llop, que m’agrada sortir al captard, veure la posta de sol i esperar una estona fins que el mantell blau i estel•lar es va estenent per sobre meu, com a dins d’un temple o piràmide egípcia. Si a mes aquest lloc es el Montseny, o el Pla de La Calma en aquest cas, ja no hi falta quasi res...es un moment de comunió i soledat total amb la natura.